Darrere la gran barrera natural de l'Himalàia es troba situat l'amagat regne de Druk Yul, la terra del drac de foc conegut pel món com Bhutan, l'últim dels regnes budistes mahayanas. Aquest remot i místic pais és encara un dels llocs del món que es conserva en estat més pur. Fent de falca entre l'Índia i la Xina, aquest regne compren aproximàdament 46.000 km2. Amb un ecosistema que va del clima subtropical fins a l'alpí. La població, que està una mica per sobre del mig milió d'habitants, viu majoritàriament en petits poblats escampats al llarg de les faldes de les muntanyes i a les valls.
Durant molts anys, preservat del turisme occidental, ha estat una terra prohibida pels estrangers. Avui però, Bhutan dóna la benvinguda al viatger que busca extranya i singular experiència. Aquest regne va obrir les portes al turisme l'any 1974 quan va tenir lloc la coronació del present rei, sa majestat Jigme Singge Wangchuck, i és una de les més exclusives destinacions mundials. Els espectaculars paisatges produeixen sensacions que sovint arriven al cor. La grandesa de les muntanyes, els turons en terraplé, les exhuberants i verdes valls, els densos boscos plens d'extranyes flors i diversa fauna, els ràpids rius d'aigües cristal.lines, l'aire pur i net, l'arquitectura única, l'art, la cultura i sobretot la deliciosa gent en la que el somriure és una constant.
En mig de l'Himalàia, a les portes del Tíbet, el regne de Bhutan poseeix alguns del cims que conformen el sostre del món, amb unes valls situades a dos mil quatre-cents metres d'alçada.
La dificultat per accedir-hi és gran. Un sol i petit aeroport situat a Paro és la més important via de comunicació amb l'exterior. Hi ha una altra alternativa. Les sinuoses carreteres que transcorren per damunt de muntanyes de cinc mil o sis mil metres, naturalment aquestes són poc utilitzades, ja que entranyen una gran perillositat, sobretot a l'estació més freda de l'any.
Hi ha poc tràfic aeri ja que la companyia d'aviació, DRUK AIR, només disposa de dos petits avions, l'un vola fins a Bangkok via Calcutta i l'altre ho fa fins a Delhi via Katmandu. Una altra dificultat afegida per visitar aquest lloc es troba en el fet que el nombre de turistes està restringit a dos mil set-cents per any i no es tenen coneixements que ningú hagi aconseguit mai un viatge organitzat per cap agència.
Les relacions diplomàtiques amb la resta del món són gairebé inexistents, llevat de l'Índia, per proximitat, i algun altre petit pais com ara Mónaco, Luxemburg,... Les comuncacions interiors també comporten dificultats ja que la consevació de les carreteres es fa difícil per vàries raons com ara que la major part de l'any la neu hi fa acte de presència i el pressupost per la conservació és més aviat petit.
L'arquitectura i construcció seguixen els mateixos esquemes des de fa molt temps, el material més abundant emprat per a l'edificació és la fusta, això proporciona a l'exterior de les cases una imatge acollidora.
Els immensos tzongs, meitat monestir i meitat fortalesa, són habitats pels monjos, la decoració de l'exterior és rica en símbols, tots ells de colors intensos que contrasten amb el blanc de les gruixudes parets.
A diferents punts del pais es troben situats campaments de refugiats indús i nepalís, i encara que les condicions d'habitabilitat de les llars bhutaneses són limitades, poden semblar molt bones comparades amb les d'aquests immigrants.
El vestit nacional de Bhutan és la GOA, una bata cordada al davant amb una llargada aproximada fins als genolls. Al capdavall de les mànigues el vestit té unes bandes de color blanc, l'amplada de les mateixes juntament amb la llargada dels mitjons i l'amplada de la solapa proporciona una idea molt aproximada de la categoria social de l'individu.
Quan un viatger visita una llar bhutanesa li són ofertes tres tasses d'aiguardent d'herbes les quals s'ha d'empassar d'un cop per no ferir els sentiment d'hospitalitat. Un producte original de la gastronomia local, és la carn de yak assecada al sol i disposada en tires molt primes encara amb els pèls de l'animal. La resta dels plats de la cuina de Bhutan es basa en productes molt picants, per a nosaltres la ingesta dels mateixos pot comportar algun problema digestiu.
Bangkok va ser el punt de partida dins del continent asiàtic per arribar a Bhutan. A l'aeroport de la ciutat i mentre féiem cua per facturar l'equipatge vam poder observar coses curioses per part dels passatgers amb la nostra mateixa destinació, com la facturació d'objectes molt grans, de vegades alguns materials de construcció com lavabos i sanitaris, segurament no hi ha camions que s'arrisquin a fer el transport per carretera.
A l'arribada a Paro el primer que sorpren al visitant és la simplicitat de les instal.lacions. El control de passatgers és dut a terme per policies que palpen als viatgers de dalt a baix dins d'una cabina de fusta.
El control de tràfic també representa un bon nombre de curiositats, ja que per exemple no hi ha semàfors i amb un únic guàrdia que realitza les seves activitats a Thimpu, la capital, n'hi ha prou. Fa uns quant anys i en un intent de modernitzar el pais, les autoritats van fer instal.lar un vell semàfor importat de l'Índia, aquest intent va esdevenir un fracàs ja que els pocs conductors del territori no n'havien vist mai cap i no coneixien el seu funcionament.
Els mitjans de comunicació també són d'allò més limitats, no hi ha televisió ni ràdio, només un diari d'aparició mensual anomenat KUENSEL.
El comerç, com moltes altres activitats, també es desenvolupa amb unes tècniques primitives, no hi ha frigorífics per a la conservació dels aliments, la carn i el peix són disposats, simplement, en caixes de fusta, les baixes temperatures predominants la major part de l'any ajuden a la conservació dels mateixos.
A la sortida del pais, després d'haver facturat l'equipatge, els viatgers s'han de dirigir a la pista d'aterratge on és situat l'avió, un cop allà els passatgers han d'identificar i confirmar l'equipatge, només llavors aquest és carregat a l'avió. Quan s'enlaira, l'aparell fa una sèrie de maniobres per damunt les valls fins que sobtadament apareix al davant una gegantesca muntanya, en aquell moment una sensació molt próxima a la por envaeix els ocupants del bimotor, fa la sensació que aquest fes esforços per guanyar alçada, finalment ho aconsegueix i passa gairebé fregant la carena d'aquell altíssim tros d'Himalàia. El reduït nombre d'habitants, fa difícil la disponibilitat de personal nacional especialitzat en la tripulació aèria. Els comandants solen ser d'origen indú. Els petits avions no requereixen gran nombre de tripulants, amb un comandant i dues hostesses n'hi ha prou.
I fins aquí l'experiència personal que ens ha demostrat que un viatge per Bhutan ensenya una diferent forma de vida i una manera real de viure-la.
Birmània
La major part de la geografia de Birmània, coneguda des de 1989 com a Myanmar, és encara una pregunta. Aquest estret i estrany pais de l'est ha tingut sempre un total aïllament. Des de la segona guerra mundial ha tingut constants conflictes interns, ha conegut un bon nombre de dictadors, rebels antigovernamentals, guerrilers, insurgents i tota classe de descontents.
A l'arrivada a Rangun, capital de Birmània el primer que sorpren al viatger és l'utilització conjunta per part dels avions civils i militars de les instal.lacions de l'aeroport.
A l'entrada és obligatori pels visitants el bescanvi de tres-cents dòlars per un equivalent en moneda especial pels estrangers que visiten el territori. Amb aquesta moneda es pot pagar gairebé a tot arreu, hotels, taxis, restaurants, etc..., però també es pot reconvertir en kyats, la unitat monetària nacional.
No és difícil trobar allotjament a Rangun, ja que al mateix aeroport sempre hi ha persones a la recerca dels pocs turistes que hi arriben.
La coducció d'automòbils es realitza d'una forma singular, segurament única al món, els cotxes tenen el volant situat a la dreta, però també es circula per la dreta, això dóna lloc a problemes que la majoria de les vegades són resolts gràcies a que el pèssim estat de la calçada no permet assolir grans velocitats. Els autocars, per evitar situacions conflictives disposen d'un acompanyant situat a la part esquerra, és ell qui decideix quan s'ha d'avançar.
La gasolina és raccionada, no es troben gasolineres oficials, n'hi ha de clandestines que ofereixen combustible de poca qualitat.
Un aspecte sorprenent de la vida en aquell pais és l'ús que es fa de les carreteres, es pot trobar gairebé de tot, gent caminant, carros, bicicletes, porcs, bous, gallines i tota classe de bestiar. Quan s'acosta un automòbil surten de la via al moment just que aquest és gairebé a sobre d'ells.
Les tasques de conservació de les carreteres gairebé sempre són portades a terme per dones i nens de poca edat.
Els automòbils són de una antiguitat considerable, això afegit al mal estat de la via i a la quantitat de gent i d'animals que l'ocupen, fa que la circulació sigui molt lenta, i per fer pocs quilòmetres són necessàries moltes hores.
A l'entrada de les poblacions hi ha una barrera, els vehicles s'han d'aturar i pagar una petita quantitat destinada a la conservació dels temples, després ja poden continuar el seu camí.
Hi ha diferents formes de demanar, algunes de les quals poden resultar ben curioses, gairebé sempre són els nens els protagonistes. De vegades són situats als dos costats de la carretera, van provistos de cassoles amb algunes monedes a dins, quan passa algun vehicle, les fan resonar amb molta força, tot esperant rebre a canvi alguna recompensa en metàl.lic. En altres ocasions els infants es troben localitzats en llocs del camí on hi ha gran quantitat de pols, quan s'acosta un cotxe o camió, tiren aigua perquè no s'aixequi polseguera.
Les condicions de vida dels birmans són dures, les comoditats pròpies de la vida moderna encara no han arribat a aquest pais. Coses tan bàsiques i necessàries com un telèfon o una ambulància són molt difícils de trobar.
Una peça clau del vestuarí masculí, són les faldilles, el costum de dur-les és tan arrelat que és difícil trobar un home que vesteixi pantalons. Un altre producte inherent a les dones és una mena de fang de color groguenc utilitzat com a maquillatge facial i alhora com a protector solar i hidratant de la pell.
A les ciutats hi ha edificis de ciment, però els únics materials emprats en la construcció de les petites cases són la canya i la fusta. Moltes d'aquestes llars no disposen d'aigua, ni llum, ni de les més elementals condicions higièniques.
La religió forma part de la vida dels birmans en una proporció molt important, pregàries i oracions ocupen una bona part de la vida d'aquesta gent, aquestes pràctiques els fan sentir molt reconfortats espiritualment.
Hi ha un gran nombre de temples i pagodes disseminades al llarg del territori, algun dels quals tan impressionants com el de Shwedagon, a Rangun, el més gran, bonic i espectacular monument religiós que els nostres ulls han contemplat mai.
Tot voltant per l'interior del temple hi ha moments en que hom té la sensació d'haver estat transportat a un altre món meravellós a través d'un somni.
L'or és un material abundant en la decoració dels temples, també s'utilitza en forma de làmines primes per enganxar a les imatges sagrades en senyal d'ofrena, tot això malgrat les dificultats econòmiques per les que travessa aquest poble.
El riu més important de Birmània és l'Ayeyarwady, el seu recorregut comença ben amunt, als Himalàia, al seu pas per Mandalay, aquest cabalós riu d'aigües majestuoses arriba a assolir una amplada de mil vuit-cents-metres, i a la desembocadura, les diverses ramificacions formen un delta de més de tres-cents quilòmetres. Naturalment Ayeyarwady és navegable en gran part del seu curs.
A la part septentrional del pais i situat entre les poblacions de Kalaw i Taunggyi es troba l'inmens Inle Lake, llac de grans dimensions (vint-i-dos quilòmetres de llargada per onze d'amplada), al seu interior hi ha petits poblats formats per cases i navegació flotant, les quals formen gran quantitat de petits canals de formes ben variades i curioses. En aquest llac té lloc la pesca de peix i algues comestibles, tot amb unes tècniques tant antigues com originals, els pescadors s'aguanten drets amb un peu a la barca mentre que fan servir l'altre per remar.
En aquest mateix llac es troba situat el monestir flotant de Nyaungshwe, grandiosa construcció tota de fusta habitada per monjos budistes.
